La Llei Concursal de 2003 (endavant, LC) va entrar en vigor l’1 de setembre de 2004. Va ésser una fita històrica perque va derogar i substituir la vetusta legislació concursal ancorada en els Codis de Comerç de 1829 i 1885 junt amb la llei de suspensió de pagaments de 1922. Suposadament el legislador acabava de trobar la panacea del mals concursals. Una legislació moderna, amb el renaixement de jutjats especialitzats, como són els mercantils, auguraven, per fi, un èxit sense precedents.

Res més lluny de la realitat. Des de 2004, la LC la sofert tres grans reformes (2011, 2014 y 2015), a més d’una gran quantitat de modificacions minúscules. L’última de les crisi econòmiques viscudes a partir de 2007-2008 va ser la clau de volta que va dinamitar l’anhelada LC introduint mecanismes preconcursals como els acords de refinançament i la seva homologació, el mal nomenat preconcurs o l’acord extrajudicial de pagaments, fonamentalment. Però la pràctica ha seguit demostrant l’enorme porositat de la LC para afrontar les insolvències del nostre teixit empresarial. El 90 per 100 dels concursos de creditors ha acabat en liquidació. A les estadístiques em remeto. Si se’m permet la comparació, les empreses (o persones) concursades del jutjats són l’equivalent als malalts dels hospitals. La legislació actual segueix demostrant que no és la vacuna ni el medicament eficaç pera curar-les. Per això, un nou intent de gran reforma concursal acaba de cristal·litzar després de la celebració del Consell de Ministres d’ahir dia 5 de maig que va aprovar el Reial Decret Legislatiu pel que s’aprova el text refós de Llei Concursal (veure BOE Núm. 127 de 7 de mayo de 2020)
i que ha estat bastant de temps en els despatxos del Ministeri de Justícia sense que veiés la llum. Esperem la seva publicació al Butlletí Oficial del l’Estat per estudiar-lo amb la profunditat que  mereix i realitzar les valoracions oportunes. En fi, com s’ha dit amb encert, la història de la LC es la història de les seves reformes.

Doncs bé, en l’intermedi d’aquest serial legislatiu irromp amb vehemència la pandèmia de la COVID-19 amb una modificació exprés de la LC en virtut del RD-lley 16/2020, de 28 de abril. Una espècie de pedaç legislatiu provisional que suposadament ha d’evitar el daltabaix del teixit empresarial ja malmès. ¿Resol alguna cosa?. La resposta depèn del que es pretengui curar amb aquesta medicina. Posem un exemple pràctic viscut professionalment aquests dies. Una societat de capital en concurs de creditors amb conveni aprovat fa dos anys (quin miracle!, un supervivent!) que no pot seguir complint el contingut del conveni. En què el beneficia aquesta modificació de la LC?. Si no paga als seus proveïdors, en res. Es tiraran a la seva jugular de seguida, inclosa la massa salarial. I si no compleix el conveni seran els creditors els que instin la liquidació. Només és qüestió de temps. No ho podran fer immediatament “gràcies” a aquesta modificació legislativa, però sí transcorreguts uns mesos. Vet aquí els resultats. Si a això afegim que aquesta societat no aconsegueix cap dels tant comentats préstecs ICO ni finançament degut als seus antecedents concursals, no fa falta ser molt intel.ligent per endevinar el futur empresarial d’aquesta societat. Aquesta és, doncs, la medicina que ens recepten.

És cert que aquesta modificació legislativa també es refereix a altres aspectes. Per exemple, la no admissió de la sol.licitud de concurs necessari fins a final d’any, l’excepció del deure de sol.licitar el concurs voluntari, la possibilitat de renegociar els convenis o els acords de refinançament (possibilitat no significa res), entre d’altres mesures. Però en general no resol el problema immediat que tenen les persones en situació d’insolvència, que és la manca de liquiditat, ni molt menys el tracte paritari entre els creditors, sempre postergats pels privilegis bancaris. El que fa es posposar un problema al final de l’any on novament s’obrirà la veda concursal amb tota la seva cruesa.

No s’ha d’oblidar que el repte de la nostra legislació concursal no és resoldre la situació transitòria creada per la COVID-19, ni altres esdeveniments que eventualment puguin succeir, si no aconseguir un marc legislatiu adequat i estable que sigui preventiu i eviti la liquidació del patrimoni de les persones en situació de concurs de creditors, que al final no es altra cosa que la desaparició de la riquesa. Tal como va succeir en anys pretèrits de crisi i tal como és molt probable que passi pròximament si no disposem d’una legislació amb veritables mecanismes de prevenció i de llarg recorregut, els nostres jutjats seguiran essent grans hospitals als que hi viatjaran les nostres empreses malaltes sense bitllet de tornada. No és hora, doncs, de succedanis ni modificacions supèrflues, si no d’un veritable règim concursal.

Altres articles d'en Ramon Morral:

• L'expert opina "La vacuna del COVID-19: objecte d’expropiació o de llicències obligatòries?"