La Llei 16/2022 de 5 de setembre de reforma del text refós de la Llei Concursal (TRLC) aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/2020, de 5 de maig (BOE núm. 214 de 6 de setembre) va entrar en vigor el passat 26 de setembre fent una nova profunda reforma del règim jurídic de concurs de creditors.
Són diversos els aspectes que s'han modificat. Per exemple, els acords de reestructuració empresarial, el règim del conveni o la liquidació. Així mateix, s'han introduït els anomenats mecanismes d'alerta “temprana” i un procediment concursal per a microempreses. Tot això amb la intenció d'aconseguir reduir les liquidacions concursals que, com les estadístiques informen, arriben al 90% dels concursos de creditors.
Singular afany ha posat el legislador en la modificació del conegut règim de “segona oportunitat” expressió que va encunyar al seu moment el Reial Decret-Llei 1/2015, de 27 de febrer (BOE núm. 51 de 28 de febrer) quina exposició de motius assenyalava que l'objectiu és que "una persona física, malgrat un fracàs econòmic empresarial o personal, tingui la possibilitat d'encarrilar novament la seva vida i fins i tot d'arriscar-se a noves iniciatives, sense haver d'arrossegar indefinidament una llosa de deute que mai no podrà satisfer". En efecte, la intenció d'eliminar aquesta llosa o motxilla carregada de deutes és el que va moure el legislador a introduir en aquell moment l'art. 178 bis, avui arts. 486 i ss. TRLC. Ben mirat sembla lògic que si els creditors d'una societat es queden sense cobrar després de liquidar-se concursalment el patrimoni de la societat deutora pugui passar una cosa semblant quan el deutor és una persona natural que, encara que no es faci, pugui igualment alliberar-se dels deutes. Fins aquí tot correcte, si més no, aparentment.
Sota l'expressió de “segona oportunitat”, que no es troba al TRLC i sí a tota la premsa i a la boca d'alguns assessors de llustre dubtós, regula el que anomena “Exoneració del passiu insatisfet”. En suma, un procediment més o menys tortuós ple de requisits i excepcions, como si d’una gimcana (rectius, yincana) es tractés, que si s'aconsegueix completar el deutor es podria desfer d'aquesta motxilla. No és, doncs, fàcil ni senzilla l'exoneració. No es fa tabula rasa dels deutes, com equivocadament es podria pensar. Només alguns deutes que no són precisament les pedres de més pes que conté la motxilla i sempre que es compleixin certes condicions. Un parell d'exemples n'hi haurà prou per comprendre l'afirmació.
El préstec hipotecari sobre l’habitatge és un crèdit no exonerable. És a dir, no condonable. Sol ser la càrrega més pesada i per tant la que ha de continuar carregant el deutor, llevat que el deute superi el valor de l'immoble (les quotes impagades i els interessos, entre altres capítols possibles, poden provocar aquesta situació), i en aquest cas es pot condonar aquest excés, cosa que resulta excepcional i això no treu que la hipoteca segueix viva i el deutor hagi de seguir complint amb el pagament de les quotes que, no obstant, es podran re calcular.
Els deutes contrets amb l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT) i amb la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS) es poden exonerar fins a un màxim de deu mil euros. Aquesta ha estat la conquesta després de dubtes, discussions doctrinals i resolucions judicials dispars. Però la condonació d'aquest import no implica deixar anar un gran llast. És mínim i segurament irrellevant en la gran majoria de casos i només per una vegada, ja que si el deutor, més endavant, es veiés en la necessitat de tornar a sol·licitar l'exoneració dels deutes, el crèdit públic ja no seria exonerable.
Així, doncs, crèdit hipotecari i deutes a l'AEAT i TGSS tenen tots els números de no sortir de la famosa motxilla, cosa que sens dubte dificultarà l'anhelada nova vida del deutor.
D'altra banda, el procediment d'exoneració requereix una declaració prèvia de concurs de la persona natural o física. Després, el deutor es podrà acollir a dos possibles procediments d'exoneració que són el pla de pagaments i la liquidació del seu patrimoni. En el primer cas es tracta d'una proposta de pagament realitzada pel mateix deutor on proposa un calendari de pagaments i condicions, cosa que suggereix que pot proposar quitances. Si ho compleix resultarà condonada la quitança que hagi proposat. S'haurà de satisfer en un termini màxim de cinc anys. Aquest límit temporal sembla massa curt i pot fàcilment frustrar l'aspiració d'exoneració. Però és el que estableix el TRLC i no es pot ampliar aquest termini, només reduir-se. El segon és la liquidació completa del patrimoni del deutor. Pot sol.licitar-se d'entrada al jutge al·legant la inexistència de massa, és a dir, de béns, i interessant que es declari l'exoneració o bé durant el procediment concursal en el moment en què es constati la inexistència de béns per pagar els creditors durant la fase de liquidació. Segurament aquesta ruta és la més fàcil de cara a una exoneració, però implica la manca absoluta de béns del deutor.
En definitiva, el mecanisme de “segona oportunitat” -si se'l vol anomenar així- és complex i és ple d'arestes. No podem asseverar que tinguem un procediment legal automàtic d'eliminació de deutes per poder començar una vida nova. Això no és així. S'ha d'analitzar cas per cas per trobar la solució que sigui més viable perquè la llei és complexa i requereix diversos requisits i condicions que no fan gens senzill obtenir l'exoneració d'alguns -no tots- els deutes
Ramón Morral Soldevila
Professor Titular de Dret Mercantil de la UAB
Advocat, RYA Abogados
Leer artículo en castellano
Altres articles de Ramón Morral:
